Menjablanc

Aquesta crema, de consistència més o menys espessa segons el gust de la persona o la tradició que n’ha viscut, és una resta de la cuina que tenim datada als receptaris catalans des del segle XIV. La diferència entre aquell vell Menjar Blanch i el que, avui, mengem com a dolç a l’hora de les postres, és força destacable.

Les primeres receptes que n’aparaeixen parlen d’un preparat a base de llet d’ametlla, igual que el nostre, espessit amb midó i/o farina d’arròs, també com ara, però hi afegeixen, com a l’iquid, un brou de gallina i fins i tot, de vegades, la gallina esmilcolada a dintre com si es tractés d’unes farinetes amb carn i també sucre. Cal apuntar, també, que en aquella època la diferència entre dolç i salat era mínima en alguns plats, per tant, en un Menjar Blanch hi intervenien tant la sal com el sucre, un fet sorprenentfins no fa gaire.

Com a anècdota curiosa afegirem que al Llibre de Cuina d’Scala Dei, a cavall entre els segles XVII i XVIII hi apareix un Menjar Blanch de llagosta.
D’aleshores fins ara, el nostre menjablanc ha evolucionat i força. La recepta és d’un menjablanc més actual en què suprimim la farina d’arròs per midó de blat o de moresc.

A les nostres comarques el menjablanc, va associat al temps quaresmal. El fet que no inclogui ni llet animal ni ous el converteix en una menja d’abstinència de carn. Concretament el Dijous Sant és la data en què a molts pobles de la rodalia és obligat elaborar menjablanc al costat dels bunyols de Setmana Santa, altrament dits orelletes.

Menjablanc
Llet d’ametlles: 1 l i 1/4 d’aigua, 250 g d’ametlla crua. Menjablanc: 1 l de llet d’ametlles, 250 g de sucre, 80 g de midó, un trosset petit de pell de llimona, un trosset petit de canyella, un pols de sal.

Llet: es passen les ametlles amb l’aigua pel mini-pimer i es deixa reposar 2 hores. Es passa per un colador fi. Es barregen tots els altres ingredients i es dissolen amb la llet d’ametlles. Es cou a foc lent i remenant fins que s’espesseix. S’aboca i se serveix fred.

Aquest és un menjablanc d’aquell espès que s’aboca com un flam. Si es vol més cremós, se n’ha de rebaixar la quantitat de midó.

[LA IMATGE ESTÀ EXTRETA DEL BLOG DE LA MERCÈ ROIG]